L’estel

Somrient, el fil va deixar anar
i ben amunt de seguida es va alçar.
L’estel, adéu va dir de bon grat
al que un dia una llar li havia estat.

Va disposar-se a descobrir món,
però enrere va mirar per un segon,
una última ullada a aquells infants
que reien i ballaven agafats de mans.

L’estel, doncs, el viatge va emprendre
i per boscos, camins es va perdre.
Muntanyes i rius també travessava
i el perill en tot moment esquivava.

Els núvols s’escamparen, un bon dia
i l’estel va albirar de seguida
un mantell blau que immens ondejava
descomponent el sol en mil miralls color grana.

Sense pensar-s’ho gaire, s’hi va endinsar
i amb aquella bellesa es va barrejar.
Però al descobrir la quantitat que el mar té de vida
es va espantar, buscava la sortida.

Al cap d’uns mesos, ja cansada del mar
l’estel altres colors va poder tocar.
Després, però, des del cel va descobrir
que el sofriment a aquell món va conquerir.

Fum, crits i sang cobrien el terra
deixant-lo sec i mort, tot per la guerra.
L’estel, va preferir tornar enrere,
espantada, ja no volia descobrir món.

No si era tot d’aquella manera.



Míriam Peñarroya Esteve